Crònica d’una oportunitat perduda i anunciada

Artículo de opinión de Sergi Rodríguez, coordinador de EUPV-L´Entesa

Ara, després dels resultats electorals del 20D, són molts els que es lamenten de la falta d’acord entre Podemos i IU-UP a nivell estatal, i Podem-Compromís i EU-UP al País Valencià. Jo en particular ja ho vaig lamentar abans del 20D, perquè per aconseguir aquest objectiu vaig dedicar pràcticament tota la meua activitat política en aquesta darrera llarga etapa electoral.

Per a respondre a la pregunta del per què no ha estat possible aquest acord unitari, són diverses les explicacions argumentades. La majoria d’elles per justificar l’actitud del referent polític del qui expressa la seua opinió i acusar als altres de no voler la unitat. Però els fets objectivables no s’expressen, de vegades per desconeixement dels fets i de vegades de manera intencionada per aprofundir més encara en la ferida del desencontre.

Com que he observat que a les xarxes socials s’han manifestat diferents opinions al respecte, volia expressar la meua com a participant de les negociacions pre-electorals al País Valencià en representació d’EU-UP, perquè entenc que pot ajudar a tenir més informació sobre el procés de negociació viscut.

Per entendre aquest procés caldria remuntar-se als temps del 15M i les grans mobilitzacions socials contra la situació de crisi (estafa) que despertà en la nostra societat una amplia reivindicació de canvis. Una gran massa social exigia canvis per trencar la inèrcia de perduda de drets socials, de drets democràtics, de llocs de treball i de protecció social.

En aquest context els partits d’esquerres existents, a falta de no haver donat resposta efectiva als greus problemes socials, deixen de ser referent de canvi per a molts ciutadans desenganyats d’un sistema de baix nivell democràtic i participatiu. Apareixen així formacions polítiques noves. Primer Podemos i més tard, com a contrapunt, Ciudadanos. La primera tradueix part del descontent i la indignació manifestades a partir del 15M en una proposta política i es formula com opció de canvi.  IU no reacciona correctament davant la incipient formació que proposa fer primàries per anar a les eleccions europees i desestima aquesta possibilitat.

IU demostra no tenir altura de mires ni capacitat de llegir els nous temps que començaven a obrir-se, anquilosada com estava en una estructura orgànica interioritzada.  Les eleccions europees demostren la capacitat de la nova formació nascuda del descontent per atraure un creixent interès entre la ciutadania i treu uns resultats inesperats (5 diputats amb sols mesos d’existència).

IU fa autocrítica de la seua miopia i enceta clarament un procés de renovació i correcció del rumb en les seues polítiques que tenen com a conseqüència una crida clara per treballar per les confluències a tots els àmbits i elegeix al jove Alberto Garzón per dur endavant la decisió majoritària d’IU federal. A partir d’ací posa tota la seua organització a treballar per fer real la unitat d’acció amb tots els agents que reclamen el canvi aplicant noves formes de fer que suposen una metodologia radicalment distinta a la que s’havia desenvolupat fins els moments.

Podemos no entén aquest canvi com un convenciment clar de canviar d’IU, sinó com una necessitat imperiosa de la formació d’esquerres de salvar els mobles i, des d’un principi, anuncia que no hi haurà un acord estatal amb IU. Manté la seua fulla de ruta: no es presentarà a les properes eleccions municipals en no tenir consolidada l’organització, per por que les seues llistes pogueren farcir-se d’arribistes. L’objectiu prioritari era preparar les autonòmiques i les Generals amb la determinació de fer-ho en solitari i amb marca pròpia amb la ferma creença, després de l’experiència a les europees, d’arribar a ser la força majoritària i aconseguir el govern de l’Estat. A les municipals donarien suport a les plataformes ciutadanes que celebraren primàries per a elegir als seus candidats i que no s’estructuraren com una “sopa de lletres” d’acords entre partits, sinó entre ciutadans que practiquen una nova forma de fer política (transparència, participació assembleària, etc.). A les Generals obririen la possibilitat d’arribar a acords amb altres forces polítiques sols a Catalunya, Galícia i País Valencià on la realitat social i política era distinta a la de la resta de l’Estat. En aquests casos no importa ja ni la “sopa de lletres” ni l’acord des de la cúpula dels partits, ni si s’imposen candidats desestimant les primàries. Però en qualsevol cas Podemos desestima un acord genèric amb IU a nivell de l’Estat. Pablo Iglesias ratifica reiteradament la seua negativa a comptar amb IU per a un acord unitari. Intenta incorporar a Garzón i altres militants significatius d’IU al projecte de Podemos però no al conjunt de l’organització a la que estima finiquitada.

Per la seua banda Garzón i IU a tot l’Estat comencen a treballar per fer candidatures d’unitat popular a les municipals, i facilitar l’entesa entre tots els agents del canvi. Conseqüència d’aquesta determinació neixen les candidatures ciutadanes a les eleccions municipals i que tenen un ample suport popular a bona part de les grans ciutats (Madrid, Barcelona, Cadis, Alacant… També a Alcoi). En aquestes ciutats la confluència és possible gràcies a l’aposta decidida i exemplar de militants d’EU i de Podemos, més molta altra gent independent, que aposten per obrir una nova forma d’entendre l’acció política més enllà de les limitacions partidàries. A Alcoi la determinació de tota la gent d’EU i de molta altra que no milita en cap partit és decisiva per constituir Guanyar Alcoi, mentre que molt poca gent de Podem participa activament, mantenint-se al marge  la majoria i especialment el seu Consell Ciutadà. En altres moltes ciutats no és possible la confluència per la falta de convenciment en la unitat per part d’uns o d’altres, doncs tant en una formació com en l’altra hi ha gent que prioritza l’estructura orgànica per sobre del projecte polític i tenen por de perdre identitat pròpia.

Animats per l’èxit d’aquestes experiències municipalistes, tots els esforços de la gent disposada a convergir s’encaminen en fer possible la mateixa experiència a les Generals, però la negativa de Podemos en variar el seu full de ruta aprovat en l’assemblea de Vistalegre ho impedeix.

Podemos no té en compte l’aparició d’una altra formació política de nou tipus però situada a la dreta que practica també un discurs de regeneració democràtica i que pot atreure part de l’electorat més moderadament conservador que Podemos intentava captar. Un competidor en la “centralitat del tablero” que Pablo Iglesias pretenia ocupar en solitari i que qualsevol acord amb IU dificultava la visió d’un Podemos centrat per atreure el màxim de rendibilitat electoral. Pablo Iglesias insisteix: no a IU, sí a la integració de persones concretes a títol individual (en especial Alberto Garzón). Condició que implicava la disolució d’IU i que no pot ser acceptada pel conjunt de la seua militància.

En aquest context, al País Valencià es pretén arribar a un acord. Immediatament després de les eleccions autonòmiques, Podemos i Iniciativa (Pablo Iglesias i Mónica Oltra) enceten contactes amb l’objectiu d’acordar una candidatura unitària entre les dues forces polítiques al País Valencià. En principi no està en la voluntat de cap dels dos, ampliar l’acord amb EU-UP, seguint el  criteri de Podemos a nivell Estatal. Una vegada arribat l’acord entre Pablo i Mónica, Iniciativa ha d’aconseguir incorporar al seu aliat el Bloc més reticent a acords amb partits de referència estatal. Tampoc durant tot aquest temps es planteja incorporar a EU-UP al possible acord unitari. El Bloc que s’ha d’incorporar a un pre-acord ja establert entre Iniciativa i Podemos, fa una consulta entre els seus militants que desestimen aquesta probabilitat. La direcció del Bloc força la condició d’aconseguir grup parlamentari propi per formar part de l’acord i situar al cap del grup al seu ja parlamentari Joan Baldoví, al temps que per justificar el canvi en la voluntat dels seus militants, incorporar a altres forces polítiques en clara al·lusió a EU-UP (aquesta sí amb sobirania política i jurídica pròpia).

Una vegada tancat l’acord, entre Podem i Compromís, ja pràcticament fora de temps, s’invita a EU-UP a incorporar-se. EU-UP havia insistit immediatament després de les eleccions municipals i autonòmiques al PV en encetar contactes i negociacions per acordar un programa de mínims que possibilitaren una candidatura única, però més enllà de contactes puntuals i de cortesia amb uns i altres, no va haver cap contacte de treball entre les tres forces polítiques per avançar en aquest sentit.

Finalment es dona el primer contacte a tres (Compromís, Podem i EU-UP) quatre dies abans del tancament del termini per inscriure les possibles coalicions al registre del Ministeri de l’Interior. A aquesta reunió assistim 3 membres d’EU-UP (1 per Castelló, 1 per València i 1 per Alacant), 2 membres de Podem i 4 de Compromís.

A l’inici de la reunió el portaveu de Podem diu textualment que les forces del canvi al País Valencià són Compromís i Podem, tal i com havia ratificat el resultat electoral de les autonòmiques on EU s’havia quedat fora del parlament valencià. Per això entenien que el projecte i les sigles d’EU-UP no sumaven al projecte de candidatura unitària i que, en conseqüència, proposaven que s’incorporàrem dintre d’una denominació genèrica que s’afegiria a la marca Compromís-Podem. Aquesta denominació genèrica fou més tard “és el moment”. Nosaltres enteníem que el fet d’estar allí presents significava l’acceptació implícita d’EU-UP com a força política que també sumava per ajudar a fer el canvi, que la reunió s’havia plantejat entre les tres forces polítiques i que s’havia de visualitzar la presència de les tres al possible acord de candidatura única. Enteníem així que s’hauria d’incorporar, junt als noms de Compromís i Podem, el nom d’IU-UP, o fins i tot fer una denominació genèrica que ens incloguera a tots tres sense necessitat de posar les sigles dels partits. Aquesta proposta no fou acceptada perquè Podem i Compromís entenien que les seues sigles sí aportaven el referent del canvi, i continuaven defensant que les d’EU-UP no.

En no posar-nos d’acord en aquest primer punt, l’aparcàrem per al final amb l’objectiu d’anar fent aproximacions en la resta de temes a tractar. Proposàrem parlar del programa. Nosaltres teníem preparats 10 punts programàtics bàsics per encetar el debat, però ens trobarem que ni Compromís ni Podem tenien res preparat. El debat es limità a fer declaracions genèriques amb les que tots tres coincidíem. En 10 minuts es tancà et tema amb el convenciment que el programa no seria problema per a l’acord. Així passàrem ràpidament al tema de les candidatures.

Ens preguntaren sobre les nostres pretensions a l’hora de configurar les candidatures i nosaltres responguérem en el sentit de l’inici de la reunió: si som tres forces polítiques que acordem anar juntes a les eleccions, la presència de les tres s’havia de fer visible als tres primers llocs de les candidatures a les tres circumscripcions electorals. Era una proposta per iniciar les negociacions sobre la composició de la candidatura. Esperàvem doncs alguna contraproposta argumentada, però ens trobarem amb la sorpresa de demanar-nos que abandonarem la reunió, perquè ells ja tenien una candidatura acordada on la nostra proposta no tenia cabuda. Necessitaven quedar-se sols per debatre entre ells el que nosaltres havíem proposat. Sorpresos, no tinguérem més remei que acceptar la petició i ixquèrem de la sala de reunió, tot i expressant la nostra disconformitat amb la metodologia que estava tenint la reunió. Els demanàrem que no demoraren en excés el temps de contestació. Una hora i quart ens tingueren al carrer. Evidentment, per a nosaltres era una situació difícil d’assimilar. Estava clar que l’acord ja estava tancat i nosaltres érem els convidats de pedra. Quan ja vam entendre la situació i decidírem anar-se’n, amb tota la voluntat d’esgotar al màxim les possibilitats d’acord, vam fer un últim intent per conèixer la decisió presa per Compromís i Podem.

Tinguérem de trucar a la porta per dir-los que o tornàvem d’immediat les conversacions o que, sentint-ho molt, marxàvem. Cinc minuts més d’espera i finalment ens digueren que passàrem. De nou el portaveu de Podem digué textualment: “Vos concedim incloure el nom d’EU-UP a la candidatura, però respecte als vostres llocs a la candidatura vos comuniquem que el que anem a dir-vos és innegociable: el quart per Castelló, el sisè per València i el sisè per Alacant”. No hi havia més a parlar. Les condicions eren inacceptables i com que s’havien expressat com una decisió inamovible, marxàrem amb el convenciment que les negociacions ja estaven tancades i nosaltres, malauradament quedàvem fora de joc.

Aquesta primera reunió fou un dimarts i, nosaltres ja teníem convocades per al dijous les assemblees d’EU-UP on decidir la forma amb la que teníem de presentar-se a les eleccions. La reunió estava convocada a les 16.30h. Nosaltres vam ser puntuals però els representants de Compromís i Podem arribaren junts i quasi una hora més tard. La reunió acabà cap a les 21h. Jo era conscient de l’ocasió perduda i durant el viatge de tornada a Alcoi, plorava de ràbia per no haver aconseguit l’acord.

Immediatament es van succeir cridades per intentar reconduir el tema. El temps s’esgotava. De nou un últim intent per reprendre les negociacions i capgirar la situació. Així tornàrem a convocar-se per al dijous a les 15.30h a la mateixa seu de Compromís. Aquesta vegada hi érem més representants: 4 d’EU-UP (s’afegí un company més de Castelló), 3 de Podem i uns 7 de Compromís (s’afegien representants de Gent de Compromís). Entre els de Compromís hi va vindre el meu gran amic Miquel Real que no havia estat a les darreres reunions. Ni a les informals d’EU-UV i Compromís, ni a la dels tres dels dimarts passat. Em vaig alegrar de veure’l doncs sempre he tingut amb ell una gran coincidència política i una gran estima.

Nosaltres demanàrem celeritat perquè teníem convocades les assemblees a les tres circumscripcions, i havíem d’anar a elles amb l’acord que ratificar. Les assemblees estaven convocades a les 20h. Havíem de marxar de la reunió com a molt tardar a les 19h. Sabíem que després de la nefasta reunió del dimarts, on ens vàrem sentir tractats de forma molt despectiva, i de la què la nostra gent era coneixedora, necessitàvem aconseguir un acord el suficientment favorable per convèncer a una militància que se sentia prou dolguda pel tracte rebut.

Tots coincidírem que les negociacions s’havien fet tard i mal. Tots coincidírem que la metodologia empleada no va ser l’adequada i que el factor temps va anar en contra d’un acord favorable. Però el rellotge continuava avançant i finalment davant la nostra insistència se’ns donà l’oferta definitiva: el tercer per Castelló, el quart per València i el cinquè per Alacant. Amb aquesta proposta marxàrem. Nosaltres sabíem que aquesta proposta no seria compartida per la majoria de les assemblees d’EU-UP del País, com així fou.

Aquest doncs és el resum d’una crònica d’una oportunitat perduda i anunciada.

A la vista dels resultats electorals del 20D, tots haurem de fer les nostres autocrítiques. Nosaltres ens hem quedat fora del parlament autonòmic i del parlament Estatal per un grapat de vots. Compromís i Podem han aconseguit un gran resultat electoral malgrat no haver sumat els vots de les darreres autonòmiques ni haver-se postulat com a primera força al nostre territori, tal com sí que s’ha donat a Catalunya i Galícia amb una confluència de totes les forces del canvi. A Galícia amb Esquerda Unida i a Catalunya amb Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida i Alternativa.

Al conjunt de l’Estat, IU-UP no ha aconseguit els vots suficients per tindre grup parlamentari propi, ha perdut 9 diputats, ha passat de ser la tercera força política a la cinquena. Podemos no ha aconseguit suficient suport per ser alternativa de govern, ni tampoc per fer el “sorpasso” al PSOE. Ha aconseguit 42 diputats (2 més que Ciutadans) i és la tercera força política.

On realment s’ha donat un triomf electoral sense pal·liatius ha estat on s’han donat els acords entre totes les forces del canvi.

Fent una mica de futuribles, si eixe acord s’haguera fet a tot l’Estat ara haguérem aconseguit superar al PSOE i molt probablement tindríem a Pablo Iglesias de president del Govern i a Alberto Garzón com a Ministre d’Economia, i segur que els drets socials i el dret d’autodeterminació estarien més prop que no pas ara.

De res servirà ara tirar-se les culpes els uns als altres. Jo considere que tots tenim part de culpa. Els que han tardat en adonar-se de la necessitat d’entendre el nou temps polític que  reclamava la ciutadania i els que s’han pensat suficients per concentrar al seu espai tota la pluralitat del canvi. Ara sí, tinc molt clar que IU-UP amb Alberto Garzón al cap ha fet tot el possible per aconseguir la unitat.

Malgrat l’oportunitat perduda, continuaré treballant per la confluència, per l’entesa entre els diferents agents del canvi i, evidentment, des del reconeixement que Podem i Compromís s’han manifestat com a forces centrals en el procés del nou temps polític on espere –i treballaré amb aquest objectiu- s’ha d’incorporar una EU-UP renovada i decidida.