martes , abril 24 2018
Noticias Destacadas
Inicio / Opinión / Espanya horitzontal
Espanya horitzontal
Paco Blay es concejal de Compromís en el Ayuntamiento de Alcoy

Espanya horitzontal

Artículo de Opinión de Francesc Blay, exconcejal del Ayuntamiento de Alcoy 

Aquest dies s’està tornant a parlar del tema (de la unitat) d’Espanya arran la voluntat d’un ampli sector de la societat catalana d’expressar en les urnes allò que s’anomena el “dret a decidir”. Fora dels partits sobiranistes catalans, qui millor està enfocant el problema és, al meu parer,  Podemos, al manifestar clarament i de forma valenta la seua aposta per una Espanya plurinacional que els condueix a defensar una revisió del model territorial.

Confesse la meua agradable sorpresa perquè mai un partit espanyol d’àmbit estatal s’havia posicionat tan clarament per una Espanya tan diferent al que la brunete mediàtica espanyola i els partits “espanyols” (de dreta i d’esquerra, no ho oblidem) venen castigant –i contaminant- des de fa dècades l’opinió pública. Modestament he d’afirmar que des de fa molts anys em va captivar la imatge que el savi professor Joan Reglà utilitzava per integrar les diferents trajectòries històriques dels diferents regnes peninsulars: Espanya horitzontal.

Sempre he tingut debilitat per aquest concepte perquè és el que millor expressa la realitat històrica, cultural econòmica i social d’allò que s’anomena Espanya així com la seua rica diversitat. (Vaig dedicar fa molts anys un llibre al tema). I en la situació actual és la millor fórmula per a poder encaixar les diferents nacionalitats espanyoles en el conjunt estatal (si és que es vol “encaixar-los” de debò, i no fer-los “desaparèixer”).  Els (vells) partits tradicionals “espanyols”, tan nacionalistes com els anomenats “nacionalistes” perifèrics –o més–, sempre han defensat la mateixa idea d’Espanya, que ja Joan Fuster advertia en diversos escrits: una Espanya unitària i centralista, “vertical” en definitiva; tan vertical com ho eren els sindicats franquistes (ho recordes, lector?). I si els catalans recorden el Decret de Nova Planta, i els bascos la llegenda d’Aitor, els espanyols verticals o unitaris recorden el Cid, el Reis Catòlics i la conquesta d’Amèrica (totes aquesta coses haurien de matisar-se molt, i no és ara el moment).

L’unica eixida a l’encaix actual de Catalunya, i dels altres pobles perifèrics  amb llengua i cultura pròpies, l’única insistim, és una Espanya horitzontal, en la qual tots els pobles senten que des de la seua singularitat formen part en termes d’estricta igualtat i respecte d’un projecte comú que pot anomenar-se Espanya (per descomptat). Però una Espanya vertical, que oculta, ignora, minimitza i menysprea el que cada nacionalitat o poble ha estat i sent, no té cap eixida. L’estat espanyol ha estat incapaç fins ara, en els darrers dos-cents anys, de resoldre com cal el problema, tant des del punt territorial i institucional com d’integració dels diferents pobles a un projecte comú des de la seua diferència.

Un exemple d’aquest idea d’Espanya “unitària” i vertical. Des de les Corts de Cadis fins l’actualitat, cap pla de reforma del sistema d’ensenyament (de dretes o d’esquerres) ha volgut incorporar –posem per cas- per a tots els alumnes d’Espanya una assignatura, optativa si es vol i solament de 2 hores setmanals, que es diguera més o menys “culturas regionales” amb l’objectiu que poder transmetre aquesta idea d’una Espanya plural, rica i diversa. Tot el contrari. Una prova d’açò és que els que vivim en la perifèria i estimem la nostra llengua i cultura autòctones no hem trobat mai en la resta dels espanyols (entenga’s, el PP, el PSOE, etc.) ni afecte ni respecte; més aviat sembla que “molestem” amb la nostra cultura secular o mil·lenària. Ja ho deia Ortega: “Espanya la ha hecho Castilla”. Les excepcions i posicions personals no desautoritzen aquesta apreciació, que confirmava amb rotunditat l’editorial conjunta que els periòdics catalans van publicar arran l’Estatut de Catalunya. (Que ni Rita Barberà ni l’ex-president Fabra sàpiguen parlar valencià, llengua cooficial i secular dels valencians, no és una anècdota; és tot un símptoma o un símbol).

Davant d’aquest tossuderia, el “dret a decidir” que un amb sector de la societat catalana reivindica, és una bona forma de defensar-se de la intolerància i imposicions que la verticalitat espanyola vol imposar. I és impecable des del punt de vista polític i jurídic. I em sembla que Podemos ho ha comprés molt bé i per això considere que en aquest tema és l’únic partit que està  la l’altura del que correspon a un partit que vol fer reformes profundes en l’ordenament jurídic, econòmic i social (que fan falta). Però a més ho defensa des de un projecte integrador i unitari d’Espanya, diferent, “horitzontal”. Pel que es veu, l’aire fresc que  Podemos  representa i està introduint en la política espanyola, va “en serio”.

Acerca de Cope Alcoy

Deja un Comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

*

Free WordPress Themes - Download High-quality Templates