Lunes , diciembre 5 2016
Noticias Destacadas
Inicio / Opinión / La Generalitat, l’Ajuntament i La Española
La Generalitat, l’Ajuntament i La Española
Paco Blay es concejal de Compromís en el Ayuntamiento de Alcoy

La Generalitat, l’Ajuntament i La Española

Article d’opinió de Francesc X. Blay, regidor de Compromís a l’Ajuntament d’Alcoi.

Primer capítol. La declaració d’ATE. Des del principi de la declaració del projecte Alcoinnova com a Actuació Territorial Estratègica (ATE), l’Ajuntament d’Alcoi ha estat un convidat de pedra. Les seues opinions no serveixen de res, malgrat que la Constitució espanyola consagra el principi d’autonomia municipal. En la primera fase d’audiència no ha tingut a penes en compte cap dels informes emesos pels seus tècnics. La Generalitat ha volgut substituir el municipi, que és l’únic responsable del planejament urbanístic. Senzillament intolerable.

Segon capítol. La Resolució. El 7 de juliol de 2014 la consellera d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient aprova el projecte, però no es publica la Resolució fins al 27 de gener de 2015. Més de sis mesos després! La conclusió és que s’ha fet una manipulació política –electoral– del tema molt descarada. Malgrat el temps transcorregut, la Resolució es fa pública amb alguns errors (que ja vam advertir en la Comissió Informativa prèvia).

Un. No solament no tracta de desactivar les reivindicacions alcoianes sobre l’autonomia municipal (convertint-lo, per exemple, en peça important), sinó que reforça el seu menyspreu a l’Ajuntament en no dignar-se a respondre les al·legacions confeccionades pel seus tècnics. Les al·legacions municipals, com d’altres, discutien la ubicació, no el projecte. En conclusió, per fer “tacticisme” polític, miop i de cantonada, la Conselleria ha perdut una oportunitat d’or de fer les coses un poc millor.

Un altre error. La Resolució de la Conselleria conté en les normes urbanístiques annexes (les que ordenaran el projecte en darrer terme), algunes mancances i contradiccions que desautoritzen el rigor i la serietat del document aprovatori. En direm tres solament (totes són reparables, però hi són). 1) En uns llocs parla d’una única unitat d’execució per a les tasques d’urbanització, i en d’altres com si n’hi haguera diverses. 2) Pel que fa als usos permesos i prohibits —tema rellevant per la seua importància—–, apareix l’estació de servei de carburant tant com a compatible o permesa com a no permesa o incompatible. O es permet o no es permet. Suposem que és un error que es pot reparar fàcilment, però la contradicció està publicada. 3) No s’inclouen en el document les fitxes urbanístiques de gestió i les d’usos permesos o incompatibles. Algunes dades urbanístiques han canviat i s’hi hauria de reflectir. Però les fitxes no hi són.

Tercer capítol. El recurs. El resultat és molt clar: la Conselleria no ha deixat als alcoians una altra eixida que els jutjats. Per responsabilitat, i en defensa de la capacitat de “poder decidir” dels alcoians, era necessari demanar seguretat jurídica i tutela judicial davant l’evident arbitrarietat o l’abús de poder. (També a l’empresa li interessa la seguretat jurídica). Aquest és, en definitiva, el contingut fonamental del recurs: la indefensió en què queda l’Ajuntament en no contestar les al·legacions i que la Resolució conculca tant el principi d’autonomia local com el d’igualtat (per què l’Ajuntament de València, en el tema del nou estadi de futbol del Valencia CF, sí que té l’última paraula, i l’Ajuntament d’Alcoi, en una zona sensible com la Canal, no?). Als quals s’afegeixen altres arguments: la incongruència de la proposta amb l’Estratègia Territorial de la CV, la irregular desclassificació del sòl no urbanitzable de la proposta, i que el criteri de la propietat —la proposta circumscriu el projecte al dominis predials dels proponents— no pot ser el definitiu, entre d’altres.

Quart capítol. Qui podrà instal·lar-s’hi i qui no. Tot i que han afirmat de forma reiterada els promotors i els seus defensors que és un projecte singular, únic, d’alta qualificació innovadora i tecnològica, la realitat de les Normes Urbanístiques esmentades ho desmenteix. Ni és requisit ni criteri preferent. Més aviat el contrari. La Resolució autoritza la construcció de xalets o edificis residencials, la creació d’un centre comercial o edificis dedicats al comerç…, i fins i tot permet la instal·lació d’un bon grapat d’activitats que en l’informe de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer estaven prohibides pel perill de contaminació de l’aqüífer del Molinar: indústries agroalimentàries i de begudes (com vi, oli, llet…), fabricació de vidre, mobles, cables, components electrònics, sabons, fibres artificials i sintètiques, aparells electrodomèstics, plàstics, mobles, textils… Això sí, sempre que no sobrepassen el risc 3 (de 0 a 5) del Nomenclàtor d’activitats molestes, insalubres, nocives i perilloses. Preguntem: per què el 3 i no un d’inferior? Si els vessaments han de ser 0, també el risc hauria de ser 0, i no “pujar-lo” fins al 3, no? Aleshores…? Una de les al·legacions de Compromís insistia en aquest tema, però la resposta ha estat decebedora: no n’han fet cas. També aquest tema podria ser objecte de recurs perquè sembla més un projecte de requalificació urbanística que un autèntic parc empresarial del segle XXI.

Epíleg. Per la fragilitat de la zona, per les circumstàncies urbanístiques i mediambientals i per les característiques del projecte, no és la Canal el lloc més adient. Tant de bo puga dur-se a terme en una altra ubicació. Pel bé de tots.

P.D.: No puc ocultar una sensació que tinc: la majoria dels que defensen les bondats d’Alcoinnova (regidors sobretot), no s’han llegit quasi cap document del projecte: ni les diferents versions, ni les memòries, ni els informes annexos, ni la Resolució definitiva de la Conselleria, ni el text del recurs aprovat en el Ple. Nosaltres, de moment, sí.

Acerca de Cope Alcoy

Deja un Comentario

Tu dirección de email no será publicada. Required fields are marked *

*

Free WordPress Themes - Download High-quality Templates