“Recuperació”, un insult per a els qui pateixen la crisi

Artículo de opinión de Manuel Belmonte, miembro del Consejo Político de Esquerra Unida Alcoi.

Fa uns dies, Mariano Rajoy, president del govern espanyol i del PP, va proclamar l’eixida de la crisi, la recuperació d’Espanya i la tornada al creixement. L’anunci va ser ovacionat per representants del FMI, OCDE, Comissió Europea, Eurogrup i mitjans de persuasió al servei del sistema, abans denominats mitjans informatius.

Per què ara l’anunci solemne d’aqueixa mai vista recuperació? Perquè hi haurà cinc eleccions en 2015 a Espanya. Per açò ens vénen aquesta descarada ficció econòmica, perquè entrem en temps electoral. Per als que s’aferren al règim bipartidista podrit cada vegada més antisocial i antidemocràtic, temps d’engany, de mentida, d’exageració, de camuflatge, de disfressa, de manipulació.

Però la veritat és que no hi ha recuperació. Per a la majoria de població el que hi ha és menys ocupació, més insegura, de pitjor qualitat i amb salaris més baixos. A l’inici de 2009 hi havia 19 milions i mig de persones ocupades que cotitzaven a la seguretat social i hui la població activa solament és de poc més de 16 milions set-cents mil llocs de treball. Per tant, ha descendit l’ocupació.

Quan el PP va guanyar les eleccions fa tres anys, la protecció de la desocupació era 67%, però hui solament és 57%. L’ocupació és més precària, com demostra que els contractes de jornada completa només són el 8% del total. Açò és un fet. Encara que tal vegada la recuperació la vegen les elits en els més de mig milió de desnonaments haguts en aquest país. O per ventura vegen la recuperació en els serveis d’urgències sanitàries amuntegats, fins i tot amb pacients en llits pels passadissos, perquè aqueixos serveis han quedat desmantellats després dels abundants acomiadaments de personal… I la llista segueix.

Encara que tal vegada la recuperació siga més visible per a la gran patronal en els milers de contractes-brossa de la contra-reforma laboral del govern. Contractes pels quals es treballen trenta hores setmanals per 400 euros mensuals. O consideren recuperació que hi haja contractats de 24 hores, acomiadats i tornats a contractar dies després per a ser acomiadats de nou a les 24 hores. Tota aquesta precarietat ha generat una nova categoria social: treballadors pobres. Persones amb ocupació que necessiten ajuda per a poder menjar els últims dies del mes, no poden posar la calefacció i han de viure i dormir embolicats en abrics i mantes. Pobresa energètica, se’n diu. Persones per sota del llindar de la pobresa que, segons informa Càritas, ja són a Espanya més d’una cinquena part de població dels quals quasi tres milions no tenen sostre o viuen en habitatges indignes. Viure en risc de pobresa és no poder menjar proteïnes (carn, pollastre, peix), no poder tenir calefacció a casa, no tenir rentadora i no disposar d’uns pocs euros per a despeses imprevistes, entre altres mancances greus.

A Espanya, hi ha una caiguda incessant de salaris, ocupació precària generalitzada, pobresa desconeguda des de fa temps, acusada discriminació de la dona, alta desnutrició infantil, fam, elevat fracàs escolar, reducció d’inversió pública en educació i taxa d’atur del 55% en joves de 15 a 29 anys. Però hi ha augment incessant de rendes del capital, mentre els salaris es redueixen a 400 o 600 euros al mes, hi ha més de dos milions i mig d’aturats de llarga durada i en milers de famílies ningú té treball…

Recuperació? Creixement? Pretendre que existeixen és insultar a la ciutadania.