Uns pensaments per a Georgina Blanes Nadal
Article d’opinió de José Cantó, professor de la Universitat de València
Malauradament hi ha vegades en la vida en què no se n’adonem del privilegi que tenim de poder conéixer, conviure i aprendre de persones fantàstiques, fins què ja no són entre nosaltres. Aquest és el cas de Georgina Blanes Nadal.
Molts la coneixeran com a professora de l’EPSA, com a investigadora preocupada de la història educativa d’Alcoi, com la primera dona en fer-se càrrec del Campus d’Alcoi de la Universitat Politècnica de València, com a impulsora de la Universitat Sénior, com a membre de l’Arxiconfraria… jo vaig tenir la sort de conéixer-la en totes aquestes facetes però, a més, vaig tenir la fortuna de tenir-la com a companya.
Qualsevol que haja tractat amb Georgina, segur que coincidirà amb mi en què una de les millors expressions que pot definir el seu particular tarannà és que sempre anava com un coet. Moltes vegades havies d’aturar-te (i aturar-la si era possible) per arribar a assimilar les moltes coses que t’havia dit. Amb una memòria de persones i fets increïble sen se importar els anys passats. Una doctora enginyera que ens ensenyava cada dia, com fer docència en física per a enginyers.
Altra característica de Georgina era la seua accessibilitat i espontaneïtat. Anar amb ella pel Campus era carta segura d’arribar tard anares on anares. Es parava amb tots, coneixia a tots, parlava amb tots. Crec que el Campus era una extensió de sa casa i prova d’això és que no era estrany trobar-se amb la seua filla al despatx fent els deures quan era estudiant de Secundària. Eixe mateix despatx que en moltes ocasions es convertia un degoteig de persones que la buscaven per a parlar amb ella i on el seu telèfon, que tantes vegades deixava oblidat a la seua taula, havíem de suportar amb estoïcisme i paciència tots els qui compartíem corredor (sobretot Miguel Ángel), la peculiar musiqueta que tenia incorporada… perquè sonava i sonava sen se parar.
Ens ha deixat Georgina, encara que més bé, no se n’ha anat sinó que tinc la sensació que ens l’han furtada, com eixa hora que hem perdut amb el canvi a l’horari estiuenc. El colp ha estat dur i a la ment de les persones que hem gaudit temps i espai amb ella, de segur, ens han arribat al nostre cervell milers de moments compartits. Tant se val si són importants o banals, de segur que tots els guardem ara a la nostra memòria com un tresor.
Però, per a ser-los sincers tinc la impressió que Georgina, com a bona alcoiana que és, forma ja part dels genis que ha donat aquesta ciutat que no se’n van sinó que estan fent vacances. I ho ha fet com era ella. No en silenci sinó amb soroll. Prova d’això, és que li vam donar el últim adéu envoltada dels tambors i trompetes de la processó del Diumenge de Rams. Com a creient ha encertat el dia de l’acomiadament: una entrada triomfal. Que vagen preparant-se!
De totes les coses que li dec a Georgina, com a persona i com a docent, vull destacar-ne una: l’haver-me convençut per incorporar-me allà l’any 2008 a la Universitat Sénior, allí he pogut a arribar a tocar de veritat allò que vol dir ser Mestre (amb majúscula). Per últim, voldria enviar-li el mateix missatge que em va dir ella, juntament amb la resta de companys i companyes del Departament de Física Aplicada de l’EPSA quan, com solc dic jo, vaig haver de pedrer la “P” pel camí de la vida: Des de Física amb amor!
Bones vacances Geor!