Opinión

Artículo de opinión de Estefania Blanes, portavoz del Grupo Municipal Guanyar Alcoi

M’ha resultat un tant desconcertant escoltar al regidor d’Urbanisme Manolo Gomicia parlar de l’aplicació de l’Ordenança de Terrasses. Desconcerta perquè, després d’un nou estiu protagonitzat pel descontrol, els excessos d’ocupació, i els abusos per part d’alguns establiments, el regidor llança un missatge públic de bon funcionament i d’excel·lents resultats.

Em desconcerta i alhora també em molesta. Perquè davant del que qualsevol ciutadà veiem que està passant a algunes zones amb terrasses que ocupen massa espai i causen massa molèsties, escoltar un responsable polític dient que tot va de fil de vint alimenta la creença general, justificada només en part, de que els polítics vivim en una realitat paral·lela i imaginària.

Hem de dir, i de fet jo mateixa ho vaig aportar a la reunió de la comissió, que sense dubte s’ha de manifestar en veu alta el principal aspecte positiu d’aquesta ordenança: el fet que molts establiments d’Alcoi ja estiguen acollits a una normativa, que a més ha estat consensuada per tots els agents implicats.

És una notícia excel·lent que de zero establiments regularitzats (perquè no existia el reglament) passem a tindre ja quasi la meitat de terrasses amb llicència. I ho és gràcies sobretot als hostalers, als professionals que s’han pres de forma seriosa el seu compromís i les seues obligacions, i estan prenent-se les molèsties i efectuant les inversions per tindre els seus negocis en les millors condicions possibles.

Però a partir d’ahí, del treball dels professionals, no hi ha massa aspectes dels quals congratular-se. Si de cas, tocaria fer alguna autocrítica. Perquè si el govern municipal té en la suposada ‘bona gestió’ la seua bandera, en aquest cas la gestió ha badat fent aigua per totes bandes.

Per començar, la comissió s’ha convocat per a després de la temporada estival, quan l’idoni haguera estat, sense dubte, fer-ho abans per tal de preveure el funcionament de la campanya. A més, com ja es va explicar, a l’oposició se’ns convoca sense veu ni vot a la reunió, quan la pròpia ordenança especifica que formaran part de la mesa ‘membres de la Corporació’, i no exclusivament del govern. I tampoc està especificada la participació de la Cambra de Comerç, que sense dubte hauria de tindre un paper protagonista.

Ah, i encara una altra, ben esclaridora: quan es demana on està la representació de la Policia Local, el govern contesta que està present el regidor de Seguretat. No és el mateix. El regidor de Seguretat, ni de bon tros, coneix la realitat del dia a dia d’aquestes terrasses com a espai de convivència veïnal. Un representant de la Policia Local ha de ser Policia Local.

Però els despropòsits continuen: a la Comissió de l’Ordenança se’ns ofereixen dades que no coincideixen amb les que se’ns van donar als grups municipals en Comissió Informativa dies enrere. Se’ns donen dades sobre sancions per no tindre llicència, però no sobre denúncies per sorolls.

I, per descomptat, tampoc apareixen dades sobre possibles denúncies per excés d’ocupació. Per què? Perquè el propi govern local reconeix que no exerceix cap control sobre aquest assumpte. No hi ha cap expedient iniciat per aquest motiu, que és un dels més controvertits i repetidament denunciats.

Malgrat el que diga el regidor, toca tornar a recordar al govern que s’ha de prendre de manera seriosa la gestió d’un assumpte que afecta a molts negocis, i a veïns i veïnes de tots els barris de la ciutat. Per començar, la propera reunió ha estat convocada per a d’ací a 8 mesos, al mes de març, i no estaria de més fer abans alguna altra convocatòria per, almenys, definir bé les competències i la composició de la Comissió, a banda de conèixer i revisar els expedients en curs, i tractar els problemes que poden sorgir durant la tardor i l’hivern, perquè cada vegada són més els establiments que munten terrasses amb aparells de calefacció per als mesos més freds.

Sabem que la visió triomfalista del regidor no és més que propaganda política. Ara, que aquest siga el missatge per a l’opinió pública, però compte amb creure-se’l, perquè queda molta, molta feina per fer.

Artículo de opinión de Edgar Ameglio 

Intentando continuar con un proyecto iniciado ya hace un año y deseando continuar sembrando nuevos olivos de una especie idónea para nuestros terrenos en bancales que toda la vida se han dedicado al cultivo pero que, por razones ajenas a mi voluntad, al no haber podido iniciar la explotación agrícola de la finca desde que la compramos, poco a poco los bancales han venido siendo invadidos por pinos y otras especies indeseables. Es una invasión esparcida a baja densidad, descontrolada y fea, que anticipa problemas a mediano y largo plazo puesto que forma un lindero pernicioso a nuestro bosque pinar que le queda aledaño, dejándolo aún más expuesto a la posibilidad de incendio y otras calamidades.

No obstante, el día de hoy, 10 de septiembre de 2015, las autoridades correspondientes me han comunicado que ya NO puedo sembrar mis olivos por la presencia de estos pinos nacidos al azar y creciendo en desorden en mis valiosos bancales, negándome de este momento en adelante la potestad de aprovechar mi terreno productivamente en ese sector de hoy en adelante. Esto NO lo logro entender.

Me aconsejan buscar una dudosa solución presentando un documento elaborado por un técnico especialista para que sustente un alegato por medio de un procedimiento burocrático para que se reconsidere la posibilidad de volver a permitirme continuar con la explotación de mis bancales, permitiéndome eliminar los pinos mal nacidos.

A mis 75 años, aún cuento con energías, paciencia y optimismo para intentar superar otro obstáculo más en el desarrollo de Masía La Mota, pero ya a mi edad empiezan a fatigarme diálogos estériles intentando convencer a funcionarios que tienes la razón y además por considerar arbitrarias las imposiciones como ésta que solo sirven para indisponerlo a uno, contrariar el progreso y los deseos de trabajar de buena voluntad y generar empleo que tanto necesita no solo todo Alcoy sino también toda la fuerza laboral desempleada en España.

Lo que yo intento hacer no es contrario a mis propios principios sobre la conservación del medio ambiente que comparto con conservacionistas de Alcoy como de otras latitudes a nivel mundial. Pero sí me es muy difícil entender por qué tengo ahora que perder tiempo vital para mí y para mi proyecto arriesgando perder la oportunidad de sembrar los olivos este año y gastar más de lo necesario tramitando una autorización que debería ser aprobada automáticamente una vez llevada a cabo una enjundiosa inspección visual in situ de la situación que me apremia iniciar. No es un tema complicado, ¿por qué convertirlo en un dilema?

Hotel con encanto Masía La Mota, nuestro proyecto en la Font Roja de Alcoy no es una mina de oro, nunca pensamos que lo iba ser ni habrá de serlo, ha sido y es simplemente un suceso extraño especialmente emocionante para mi Señora Indira y yo quienes hemos hecho una apuesta en la Font Roja donde nuestra inversión en trabajo, tiempo, imaginación, dedicación, creatividad y recursos ha sido realmente costosa. La satisfacción de llevarla hasta este punto nos ha servido para desear continuar y es cierto que hemos logrado crear una imagen muy positiva que nos ha llevado a alcanzar algunos de nuestros objetivos. Pero pese a ello, cada vez que nos topamos con este tipo de contradicción absurda de parte de las autoridades nos hiere, desasosiega y desanima grandemente al punto que a veces nos preguntamos si no fuera  mejor dejar las cosas como están y permitir que el monte y los matorrales se apoderen de todo; pero me cuesta aceptar que nuestras autoridades sean tan indiferentes a querer entender nuestra necesidad de proceder y de arrancar cuanto antes con esta etapa de nuestro preciado proyecto y aprovechar también el beneficio colateral que le contribuiría nuestro proyecto a toda la zona aledaña a la protección adicional contra incendio.

Artículo de opinión de Mauro Colomina, integrante de Guanyar Alcoi

Ja quasi tots coneixem el seu nom: Aylan. El xiquet tombat de cap per avall en la platja, ofegat. Jeu sense vida un xiquet sense culpa. És la imatge del fracàs col·lectiu. Del fracàs de les polítiques. Del fracàs de la comunitat internacional que espera impassible solucions caigudes del cel, mentre a baix, en la terra, en el mar: la gent mor.

La imatge és un símbol, per a bé i per a mal. Per a bé per obrir els ulls, per trencar aquesta ceguera que ens corromp com a ciutadans del Món, que ens descuida de la humanitat. Per a mal, la mort destrossadora d’un xiquet d’uns tres o quatre anys, que res tenia a veure amb la misèria a la qual ha sigut arrossegat el seu poble i que s’ha vist obligat a llançar-se al mar per a cercar un futur, un futur ni millor ni pitjor: simplement un futur.

Aquesta imatge és un deshonor, una imatge per al Món en general que demostra la incapacitat de la política de respondre a la desesperació, a l’horror de la guerra i de la destrucció. Aquesta imatge, per desgràcia, representa la situació de molts. De centenars de milers d’humans que deixen enrere tot, per crear esperança.

És el rèquiem de la dignitat humana. És un esquinçament insuportable en ple pit. El diminut Aylan, que jeu tombat en la platja de Bodrum, a uns pocs metres d’hotels de cinc estels, sense vida, quan hauria d’estar jugant en aquella mateixa platja turca, amb poals i pales, construint la casa que tal vegada li van destruir a Damasc i banyant-se en un mar que ara està infestat de cadàvers de persones que van cercar dignitat i futur i que no ho van trobar.

És, també, el rèquiem de la innocència. Que un xiquet com Aylan haja de fugir en aquelles circumstàncies i condicions és immoral, no per a ell i la seua família, sinó per a la resta d’humanitat que ho permetem.

Allí descansa, després d’un viatge que podem imaginar aterridor, cansat i fins i tot esperançador, que va ser en va. Descansa cap per avall en la platja, on la platja es fa mar i el mar es converteix en cementeri.

Allí jeu un xiquet que no coneixerà l’amor i el desamor, les encontres i desavinences, que no aprendrà a llegir ni a comptar, un possible futur arquitecte, cuiner o músic que ja no podrà acolorir dibuixos, ni la seua vida.

Allí jeu el crit de desesperança, de la indignitat.

Allí jeu Aylan, una personeta a qui se li va esgotar massa prompte l’horitzó.

Allí jeu, un xiquet, de molts, que el món no va saber -vam saber- salvar.

Anna Climent, concejal de Compromís en el Ayuntamiento de Alcoy

En el passat plenari, de mans del PP arribava una moció per definir un pla estratègic de la ciutat amb una fita temporal del 2020. La moció va ser aprovada per unanimitat de tots els grups. Des de Compromís ens congratulem perquè la metodologia del pla estratègic és sistemàtica i ajuda a què tota la ciutat puga anar en la mateixa direcció, superant regnes de taifa i sumant esforços en posar Alcoi al lloc que es mereix.

De fet, Compromís durant la legislatura passada vam insistir molt en demanar que es posara en marxa el Consell Social, un organisme que implica a tots els estaments de la societat alcoiana, a tots! un organisme seria una ferramenta clau per al disseny i la posada en marxa del pla estratègic de ciutat. Un dels elements fonamentals d’un pla estratègic és el sistema d’indicadors, la retroalimentació del procés que evidencia si els objectius i les accions empreses per a desenvolupar eixos objectius són els correctes. I el Consell Social pot ser l’ens que establisca eixe feedback.

Al plenari, des de Compromís vam especificar que un pla estratègic hauria de fonamentar-se en tres potes: la part política, la social i participativa, però també i molt important, els experts, que han de fer diagnosi i aconsellar-nos si el camí traçat és viable o no.

A Compromís, ho tenim clar. Si volem un Alcoi de futur, és necessari treballar totes i tots a una, més enllà de partits polítics o programes electorals per a 4 anys. Per això ja vam proposar un pla estratègic de ciutat en el 2007, coordinat per Paco Blay i que vam denominar AlcoiFutur, i que marcava les línies mestres de cap on s’hauria de dirigir la ciutat. Un document obert que va nàixer amb ganes ser document base d’un treball on participaren totes i tots. En la moció del passat ple, aprovada per unanimitat, es parla no de contingut sinó de metodologia, de manera de fer i per això va ser recolzada per tots els grups.

Ara és el moment de passar de la declaració d’intencions a la realitat, i això és faena del govern. És el govern de la ciutat ha de liderar eixe treball estratègic. Quedem a l’espera. Alcoi ho necessita.

S’ha de comprendre. Ha de ser molt difícil per a qualsevol digerir la misèria després d’haver assaborit la glòria. La reacció a un revés com el que ha rebut aquests dies l’alcalde Toni Francés podria explicar perfectament això, la seua resposta miserable a les acusacions de trampes que està rebent justificadament de Guanyar Alcoi per haver amagat  a la resta de grups del Consistori, als propis socis, i a la ciutadania en general, una informació molt important que podria haver causat algun trasbals als comicis municipals. Les acusacions de Guanyar Alcoi i de tots els que han vist com l’alcalde ha actuat.

Diu a un diari que durant la passada legislatura Guanyar Alcoi (opció política que ni tan sols existia) no es va interessar pels temes judicials. Menteix, amb plena consciència i coneixement que està mentint. En certa manera, és tot un alleujament que l’alcalde s’expresse així, perquè la mentida quedarà en evidència davant molta gent. Dir que no ens vam interessar pels temes judicials suposa negar l’hemeroteca i les diverses vegades que, públicament i a banda de les consultes personals internes, hem marcat la nostra posició en aspectes com el bulevar, el Calderón o la Rosaleda.
Fer pública una mentida així també servirà per obrir els ulls als seus propis regidors i col·laboradors: tots els assistents a les reunions de l’antic govern han presenciat com preguntàvem sobre els diferents temes. Fins i tot, ens hem oferit per intentar col·laborar mitjançant els serveis jurídics d’EUPV, o els nostres contactes amb advocats especialitzats en corrupció. Funcionaris de l’Ajuntament, assessors del Grup Socialista, regidors que no formen part del cercle íntim (i blindat) de l’alcalde, hauran comprovat gràcies a aquestes afirmacions que el seu alcalde no és tan honest com pregona: es permet llançar falsedats públicament intentant soscavar la credibilitat del principal grup de l’oposició, quan no fa altra cosa que exercir-la de manera responsable.

Cert és que les respostes ens han semblat, tant per part del propi alcalde com de la seua regidora de Règim Jurídic, sovint massa pelegrines. Allò que sospitàvem va confirmant-se a poc a poc: el PSOE no té ganes de perseguir ni castigar els possibles casos de corrupció. Si s’ha avançat en aquests aspectes, és per altres factors: maquillatge per presentar-se públicament davant l’electorat d’esquerres, excuses per sostindre el pacte de govern en resposta a les pressions exercides pel seu soci (EUPV), o informació privilegiada per utilitzar de forma tramposa com a arma política. En només unes setmanes, l’alcalde mateix s’ha encarregat de confirmar-ho.

Un alcalde que oculta informació, que beneficia un exalcalde de memòria execrable i que ara menteix. De veritat mereix això Alcoi?

Francés va interpretar el resultat de les urnes com un triomf seu personal, i es va investir com a alcalde autoqualificant-se com un polític honrat, dialogant i d’esquerres. No han passat moltes setmanes per tombar el seu propi discurs, i lluir davant els ciutadans d’Alcoi com a un alcalde trampós i que afavoreix, per acció o per omissió, les polítiques de dreta. I mentider.

Francesc J. Agulló

Membre de l’executiva d’EU-País Valencià i exprimer tinent d’alcalde d’Alcoi

Article d’opinió de Sergi Rodríguez, Coordinador Local d’EUPV-L’Entesa d’Alcoi (des de l’òptica d’una persona que vol transformar el model social i econòmic que ens governa).

Els resultats electorals municipals i autonòmics han deixat, com a mínim, dues evidències:

1.- Que el règim bipartidista que hem viscut des del 78 amb l’alternança als diferents governs dels dos partits tradicionalment majoritaris cau.  El PP es desploma i el PSOE està cada vegada més lluny de recuperar majories absolutes. Han aparegut amb força altres alternatives polítiques. El mapa és més plural. Les majories absolutes, ara per ara i previsiblement per a molt de temps, s’han acabat.

2.- Que allà on s’han produït experiències de confluència entre diferents actors que defensen el canvi rupturista amb el règim del 78, s’ha experimentat un augment més que notable d’aquestes alternatives. És el cas de les candidatures d’unitat popular que han obtingut un clamorós suport popular en un nombre significatiu de municipis arreu de l’Estat (fonamentalment a les grans ciutats, on han estat la primera o segona força més votada).

Aquestes i moltes altres consideracions supose que hauran marcat l’encontre “informal” entre Alberto Garzón (IU) i Pablo Iglesias (Podemos) que tants comentaris ha alimentat aquests dies. Segons els propis actors ha hagut una coincidència clara en l’anàlisi sobre la situació política actual i la necessitat de construir alternatives convincents i amb possibilitats reals de ser guanyadores a les properes eleccions generals. És a dir, coincidència amb el “Què caldria fer?” La discrepància, pel que es diu, sembla estar en el “Com fer-ho?”.

Coincidència amb el fons i discrepància amb les formes. Tot sembla simplificar-se a un problema d’estructures, sigles i denominacions. Poc ens haurien ensenyat les experiències que al llarg d’aquests últims anys hem tingut nombrosos militants de base, activistes socials i ciutadans crítics en general, si aquesta fóra una barrera insalvable. Quina decepció tan gran si la unitat de tots els que volem una societat més justa i igualitària fóra impossible  per una qüestió d’etiquetes.

El que realment importa és el fons de les qüestions i com bé diu el mateix Pablo Iglesias (Podemos), les banderes, els símbols, les etiquetes són secundàries i prescindibles. Tots hauríem d’aprendre del que fins ara s’ha fet amb les candidatures d’unitat popular i l’èxit aconseguit. A les ciutats ens hem posat a treballar des d’un concepte de confluència real, nova i d’igualtat entre la gent procedent de diferents realitats polítiques i socials, deixant d’un costat la qüestió identitària de cadascú per, aplicant noves formes de fer política, construir nous espais que ens identifiquen a tots/es per igual. I això ha estat possible des de la voluntat ferma d’aconseguir el fons de les qüestions i donant protagonisme a la ciutadania i a la participació oberta a tothom. Ha estat possible potenciant allò que ens uneix i minimitzant allò que ens diferencia. Efectivament la confluència no s’ha de basar en una “sopa de lletres”, tal i com també diu Pablo Iglesias (Podemos) sinó en un convenciment profund de la necessitat d’un canvi de model polític i de societat.

Per això sembla una contradicció defensar iniciatives de confluència per a les municipals i negar-les per a les autonòmiques i les generals. Per això sembla una contradicció argumentar la “sopa de lletres” quan es tracta d’IU i no davant la possibilitat de Podemos-Compromís o d’altres “sopes” a altres indrets de l’Estat. Per això sembla contradictori basar-se en la participació directa i la consulta oberta per als temes transcendentals i no fer-ho davant un tema que la majoria sociològica de progrés entendria important per al futur de la societat a la que aspirem. Des que Podemos va marcar el seu full de ruta al famós Congrés de Vistalegre on aprovà no presentar-se a les municipals i sí fer-ho a les autonòmiques i generals amb la seua identificació corporativa, han passat moltes coses que haurien de repensar: l’aparició de Ciudadanos i els resultats electorals a les autonòmiques. Per això sembla una contradicció parlar de superar la cultura de partit (de part) i fer apologia del “partit”. Això sí, obert a que s’integren tots/es els que ho desitgen. D’ahí l’opa de Pablo Iglesias (Podemos) a Alberto Garzón (IU): “amb IU res però gent com Alberto Garzón té les portes obertes en Podemos”. Contradictori per a qui hauria d’entendre que la pluralitat no sols és una realitat sinó també és un valor afegit per al nou pensament polític.

Un nou pensament polític que, és cert, IU ha d’incorporar amb urgència i des de la humiltat més absoluta. Perquè és una evidència que no ha sabut trobar la fórmula per ser –malgrat la seua ferma voluntat- un agent de transformació real durant els seus anys d’existència. Perquè és cert que ha reaccionat tard i davant l’aparició d’altres alternatives que li han sabut disputar l’espai electoral. És evident que IU ha comès errades de pes, però també ha estat un element combatiu i referent de lluita per a moltes persones de l’esquerra activa que han vist en aquesta formació un exemple d’honestedat i coherència en el seu treball a les institucions i al carrer. A Podemos li pot ocórrer com a IU i faria bé de no cometre els mateixos errors, perquè, en definitiva, tindrà els mateixos enemics que ha tingut IU al llarg de la seua història (el poder econòmic imperant, el poder mediàtic… els poders del capital).

De fet ja estan fent-li l’ofensiva mediàtica més orquestrada i agressiva que es coneix i que sols té comparació amb la patida per la IU de Julio Anguita. IU no pot acontentar-se amb una política de resistència fent valdre el seus bons resultats a nivells municipals, com tampoc Podemos pot esgrimir eufòria amb els resultats autonòmics aconseguits que en cap cas han superar als de les forces del bipartidisme. Faríem bé en aprofundir en la reflexió des del respecte i el reconeixement mutu. O es fa així o tindrem més difícil transformar el model social al que tots combatem; i no estem per tornar a reproduir els mateixos errors que al llarg de la història s’han donat en els moviments transformadors. El temps i la paciència de la gent de base s’esgoten. Espere que la decisió de no confluir en candidatures unitàries no siga tancada i que se’ns permetra a tots i totes participar en una consulta popular que ho puga decidir. Eixe és l’ADN de la nova política que molt encertadament ha incorporat Podemos. Estic segur que la voluntat majoritària de la gent que aspira a canviar de debó l’actual situació de degeneració democràtica i estafa econòmica, serà la d’exigir la unitat anhelada per a guanyar el govern de l’Estat i fer-ho possible. No defraudem eixa espectativa.

Article d´ Opinió d´Esther Blanes Bernabeu i Rosa Balaguer Gonzàlez

En 2011 vam entrar de regidores a l’Ajuntament de Cocentaina en representació del Col·lectiu 03820. Durant quatre anys hem intentat ser fidels a un principi bàsic: els qui assumim un càrrec de representació política ho fem per servir la ciutadania, i no a l’inrevés. La nostra societat ha sigut massa tolerant amb els personatges que se serveixen de la política per als seus interessos personals.

En aquesta legislatura hem assolit objectius com la creació del Servei d’Informació Ciutadana, l’Oficina Municipal d’Informació al Consumidor o l’elaboració del Reglament de Participació Ciutadana –en la qual ens agradaria destacar el treball desinteressat d’aquesta gran persona que és José Juan Cortell. Hem aconseguit fer una oposició constructiva al Govern municipal del PSOE-EU. Hem evitat la pujada de l’impost de béns immobles que pretenia l’alcalde. Hem garantit la independència dels professionals que gestionen la ràdio i la revista. Hem exigit l’accés de vianants a l’Alcúdia, la recollida d’animals abandonats en un centre on no se sacrifiquen, la instal·lació del tendal en l’accés al Centre Social, la llum en el túnel de la Via i molts altres serveis que ens demanava la ciutadania i que hem pogut aconseguir perquè el PSOE no podia governar sense negociar. Com que no tenien majoria absoluta, no s’han pogut posar els salaris i els assessors que haurien volgut, amb la qual cosa s’ha estalviat un dineral al poble de Cocentaina. Així poden presumir de superàvit.

Per a les dues regidores, Rosa i Esther, han sigut quatre anys de feina dura, però molt gratificant. I més satisfactori encara ha sigut comprovar cada dia que teníem un gran equip al darrere, amb desenes de persones que ens han ajudat a analitzar la documentació, a preparar els projectes i les propostes. Ben poc hauríem pogut fer sense totes aquestes companyes i companys, ciutadans com nosaltres sense més ambició que servir al poble, que han assistit als plens, que han participat en els consells de Fira, Esport, Cultura, Agenda 21…

Comencem ara una nova etapa. El Col·lectiu 03820-Compromís ja no compta només amb dues regidores. El poble ha premiat la unió i la feina feta: en serem quatre en l’Ajuntament i tindrem darrere un equip encara més gran i preparat, treballant per aconseguir una Cocentaina pròspera, justa i sostenible. La Cocentaina del futur, amb la vostra ajuda.