mort

El Papa emèrit Benet XVI, segons informa COPE,  ha mort aquest dissabte a les 9.34h en la residència Mater Eclesiae, monestir de la Ciutat del Vaticà on residia després de la seua renúncia en 2013. Ratzinger, que havia empitjorat el seu estat de salut des que el dia 25 de desembre s’agreujara una crisi respiratòria, ha partit a la casa del Pare després de dies de malaltia i als 95 anys.

Benet XVI ha sigut el 256é Papa de l’Església catòlica i seté sobirà de Ciutat del Vaticà. Joseph Ratzinger, va accedir al papat en 2005 després de la mort de Joan Pau II i al febrer de 2013 va anunciar la seua retirada. La decisió de Benet XVI de deixar el papat de Roma és tota una fita, ja que es considera l’únic papa que deixa el càrrec de manera voluntària.

El cardenal Joseph Ratzinger, Papa Benet XVI, va nàixer en Marktl am Inn, diòcesi de Passau (Alemanya), el 16 d’abril de 1927 (Dissabte sant), i va ser batejat aqueix mateix dia. El seu pare, comissari de la gendarmeria, provenia d’una antiga família d’agricultors de la Baixa Baviera, de condicions econòmiques més aviat modestes. La seua mare era filla d’artesans de Rimsting, en el llac Chiem, i abans de casar-se va treballar de cuinera en diversos hotels. Va passar la seua infància i la seua adolescència en Traunstein, una xicoteta localitat prop de la frontera amb Àustria, a trenta quilòmetres de Salzburg. En aqueix marc, que ell mateix ha definit «mozartià», va rebre la seua formació cristiana, humana i cultural.

El període de la seua joventut no va ser fàcil. La fe i l’educació de la seua família ho va preparar per a afrontar la dura experiència d’aqueixos temps, en els quals el règim nazi mantenia un clima de forta hostilitat contra l’Església catòlica. El jove Joseph va veure com els nazis colpejaven al rector abans de la celebració de la santa missa. Precisament en aqueixa complexa situació, va descobrir la bellesa i la veritat de la fe en Crist; per a això va ser fonamental l’actitud de la seua família, que sempre va donar un clar testimoniatge de bondat i esperança, arrelada en la pertinença conscient a l’Església.

Sacerdot des de 1951

En els últims mesos de la segona guerra mundial va ser enrolat en els serveis auxiliars antiaeris. De 1946 a 1951 va estudiar filosofia i teologia a l’Escola superior de filosofia i teologia de Freising i en la universitat de Munic. Va rebre l’ordenació sacerdotal el 29 de juny de 1951. Un any després, va iniciar la seua activitat de professor a l’Escola superior de Freising.

L’any 1953 es va doctorar en teologia amb la tesi: «Poble i casa de Déu en la doctrina de l’Església de sant Agustí». Quatre anys més tard, sota la direcció del conegut professor de teologia fonamental Gottlieb Söhngen, va obtindre l’habilitació per a l’ensenyament amb una dissertació sobre: «La teologia de la història de sant Bonaventura». Després d’exercir el càrrec de professor de teologia dogmàtica i fonamental a l’Escola superior de filosofia i teologia de Freising, va prosseguir la seua activitat d’ensenyament a Bonn, de 1959 a 1963; en Münster, de 1963 a 1966; i en Tubinga, de 1966 a 1969. En aquest últim any va passar a ser catedràtic de dogmàtica i història del dogma en la Universitat de Ratisbona, on va ocupar també el càrrec de vicepresident de la Universitat.

Consultor teològic del cardenal Joseph Frings, arquebisbe de Colònia

De 1962 a 1965 va donar una notable contribució al concili Vaticà II com a «expert»; va acudir com a consultor teològic del cardenal Joseph Frings, arquebisbe de Colònia. La seua intensa activitat científica ho va portar a exercir importants càrrecs al servei de la Conferència episcopal alemanya i en la Comissió teològica internacional. En 1972, juntament amb Hans Urs von Balthasar, Henri de Lubac i altres grans teòlegs, va iniciar la revista de teologia «Communio».

El 25 de març de 1977, el Papa Pau VI el va nomenar arquebisbe de Munic i Freising. El 28 de maig successiu va rebre la consagració episcopal. Va ser el primer sacerdot diocesà, després de 80 anys, que va assumir el govern pastoral de la gran arxidiòcesi bavaresa. Va triar com a lema episcopal: «Col·laborador de la veritat».

Ell mateix va explicar: «D’una banda, em semblava que aqueixa era la relació entre la meua tasca prèvia com a professor i la meua nova missió. Malgrat les diferents maneres, la qual cosa estava en joc i continuava estant-ho era seguir la veritat, estar al seu servei. I, per un altre, vaig triar aqueix lema perquè en el món de hui el tema de la veritat s’omet quasi totalment, perquè sembla una cosa massa gran per a l’home i, no obstant això, tot s’enfonsa si falta la veritat«. Pau VI ho va crear cardenal, del títol presbiteral de Santa María de la Consolació en Tiburtino, en el consistori del 27 de juny d’aqueix mateix any.

Relator en la V Assemblea general ordinària del Sínode dels bisbes

En 1978 va participar en el Conclave, celebrat del 25 al 26 d’agost, que va triar a Juan Pau I, el qual ho va nomenar enviat especial seu a l’III Congrés mariológico internacional, celebrat en Guayaquil (l’Equador), del 16 al 24 de setembre. El mes d’octubre d’aqueix mateix any va participar també en el Conclave que va triar a Joan Pau II. Va actuar de relator en la V Assemblea general ordinària del Sínode dels bisbes, celebrada en 1980, sobre el tema: «Missió de la família cristiana en el món contemporani», i president delegat de la VI Assemblea general ordinària, celebrada en 1983, sobre «La reconciliació i la penitència en la missió de l’Església».

Joan Pau II el va nomenar prefecte de la Congregació per a la doctrina de la fe, i president de la Pontifícia Comissió bíblica i de la Comissió teològica internacional el 25 de novembre de 1981. El 15 de febrer de 1982 va renunciar al govern pastoral de l’arxidiòcesi de Munic i Freising. Ho va elevar a l’ordre dels bisbes, assignant-li la seu suburbicària de Velletri-Segni, el 5 d’abril de 1993.

Va ser president de la comissió per a la preparació del Catecisme de l’Església catòlica, que, després de sis anys de treball (1986-1992), va presentar al Sant Pare el nou Catecisme. El Sant Pare, el 6 de novembre de 1998, va aprovar l’elecció del cardenal Ratzinger com a vicedegà del Col·legi cardenalici, realitzada pels cardenals de l’ordre dels bisbes. I el 30 de novembre de 2002, va aprovar la seua elecció com a degà; amb aquest càrrec li va ser assignada, a més, la seu suburbicària d’Òstia.

En 1999 va ser enviat especial del Papa a les celebracions en ocasió del XII centenari de la creació de la diòcesi de Paderborn, Alemanya, que van tindre lloc el 3 de gener. Des del 13 de novembre de 2000 era Acadèmic honorari de l’Acadèmia pontifícia de ciències.

En la Cúria romana, va ser membre del Consell de la Secretaria d’Estat per a les Relacions amb els Estats; de les Congregacions per a les Esglésies orientals, per al culte diví i la disciplina dels sagraments, per als bisbes, per a l’evangelització dels pobles, per a l’educació catòlica, per al clergat i per a les causes dels sants; dels Consells pontificis per a la promoció de la unitat dels cristians i per a la cultura; del Tribunal suprem de la Signatura apostòlica; i de les Comissions pontifícies per a Amèrica Llatina, «Ecclesia Dei», per a la interpretació autèntica del Codi de dret canònic i per a la revisió del Codi de dret canònic oriental.