President

Autoritats

Senyores i senyors,

És este un temps d’incerteses. D’incerteses personals, institucionals i socials. Des de fa més anys dels que ens agradaria patim una crisi econòmica de la que anem eixint amb no poques dificultats. Algunes dades són angoixants. En la Comunitat Valenciana hi ha més de 558.400 persones sense treball. La nostra taxa d’atur és superior a la mitjana espanyola 1.737.000 valencians estan en risc de pobresa o exclusió social. La nostra renda per càpita es del 88% respecte de la mitjana espanyola.

El Consell és conscient d’esta realitat i mai desviarà el seu principal objectiu que és superar les desigualtats, recuperar el sentit de la política i reconnectar la Generalitat amb el Poble Valencià. No ho oblidarem mai d’on venim com no oblidem a les víctimes de l’accident del metro de València que avui reben l’Alta Distinció de la Generalitat. La seua recerca de respostes, la seua veu ferida sense descans cada dia 3 en la Plaça de la Verge, la seua dignitat ha estat un clam per a tota la societat.

Les dificultats socials existents no poden ni són obstacle, la crisis no és obstacle per a milers de valencians i valencianes que expressen la seua solidaritat i proclamen la Comunitat Valenciana terra d’acollida per als xiquets, les dones i els homes que, fugint de la brutalitat d’un règim, la guerra, la mort i la destrucció inicien un llarg peregrinatge per tal d’eixir-se’n del malson, buscant desesperadament en Europa un lloc on poder treballar i viure en pau i llibertat. No podem oblidar que abans fórem nosaltres els refugiats, fórem els valencians els que vàrem haver de marxar de la nostra terra. Ahir l’ambaixador de Croàcia deia que en les darreres setmanes al seu país havien arribat 100.000 persones. Croàcia té quasi un milió d’habitants menys que la Comunitat Valenciana.

I la història ve de lluny. Recordem al nostre gran humanista Joan Lluís Vives i a totes aquelles famílies varen ser expulsades del Regne de València i de la resta d’Espanya al 1492. Recordem la migració d’aquells que de la mà del nostre gran escriptor Vicente Blasco Ibáñez marxaren cap a l’Argentina no per l’afany de viure aventures com empentats per la fam.

Recordem l’exili dels qui foren forçats a abandonar el seu país per les seues idees con José Ricardo Morales un valencià distingit avui amb Premi Ambaixador de la Comunitat Valenciana.

Al novembre complirà cent anys i viu a Xile. Allí va fugir amb la seua família a bord del Winnipeg, el vaixell que va fletar Pablo Neruda per a arreplegar a republicans espanyols que van fugir després de la Guerra Civil.

Recordem tots els fills de la nostra terra que tingueren que deixar pares i germans per buscar el sustent per a la seua família que no podien aconseguir a la seua casa.

En paraules de John Donne «Ningú és una illa, complet en si mateix; cada home és un tros de continent, una part de la terra; si el mar es porta una porció de terra, tota Europa queda disminuïda, com si fóra un promontori, o la casa d’un dels teus amics, o la teua pròpia. La mort de qualsevol home em disminueix perquè estic lligat a la humanitat; per tant mai faces preguntar per qui dobleguen les campanes: dobleguen per tu.» Per tant, com no podem ser terra d’acollida quan tantes i tantes vegades em demanat als demés que ens acolliren? Ningú pot prohibir la solidaritat.

Hui es 9 d’Octubre. Què celebrem? Sembla una pregunta retòrica, però no ho és tant. Si li preguntarem a un cristià ens diria que celebra la incorporació del Regne de València a la cristiandat. Si li preguntem a un historiador, l’entrada de Jaume I en la ciutat de València i la construcció dels fonaments del futur Regne. Si ho fem a un poeta com Vicent Andrés Estellés, la resposta seria el dia gran d’un poble unit, alegre i combatiu.

Hui 9 d’Octubre de 2015 tal vegada deuríem celebrar, com diu el pròleg del nostre Estatut, el punt d’encontre on «la tradició valenciana provinent de l’històric Regne de València es va trobar amb la concepció moderna del País Valencià»?

La resposta, molt probablement, la tenim ací, en el Saló de Corts del Palau de la Generalitat. En els rostres dels jurats en cap de les viles reials de l’antic Regne que ens recorden quins són els nostres deures i les nostres obligacions. Fou un morellà, Francesc de Vinatea, jurat en cap de la ciutat de València, qui va protestar davant el rei pels seus reiterats incompliments dels Furs. I encara que esta és una època i un sistema polític molt diferent, establir certs paral·lelismes no sembla exagerat.

Els drets dels valencians en educació, sanitat, dependència, no son de la qualitat que haurien ser. La nostra potència turística, el nostre sector industrial, la nostra agricultura, les nostres Universitats veuen com el seu impuls és frenat per la falta de recursos. Científics com la alacantina guardonada Àngela Nieto de gran prestigi internacional deurien contar amb més recursos.

Empresaris que volen una Generalitat que els recolze per a canviar el paradigma, per a passar del model productiu de el «jo t’ho faig més barat» al de «jo t’ho faig millor». Si ho fem més barat, seguirem baixant els salaris i empobrint-nos. El millor futur es el de: «jo t’ho faig millor, amb més disseny, més innovació i a un preu competitiu».

No podem exercir els mateixos drets que la resta de espanyols i espanyoles com a conseqüència d’un finançament injust i discriminatori resultat d’un model desigual, amb ciutadans de primera o de segona, segons quin siga el seu lloc de residencia.

Açò no és determinisme històric que condemne per sempre als valencians No volem ser més que ningú; però no acceptem que se’ns tracte com si no fórem ningú. El temps de les falses ofrenes s’ha acabat.

I esta setmana hem donat un primer pas. Un pas ferm. Un pas històric amb la signatura de l’acord per un finançament just per a la Comunitat Valenciana. Un acord entre tots el grups polítics, el agents econòmics i socials i les Universitats. Sabem que no serà fàcil, mai ho ha estat per als valencians i valencianes.

Caldrà trencar tòpics i la inèrcia de molts anys. Caldrà fer pedagogia. Caldrà tindre la sang freda, coratge i tota la intel·ligència. I per a aconseguir-ho hem de mantenir esta unitat i fer-la cada dia més gran, sumant al nostre acord a tots i cadascun dels valencians i valencianes.

Amb tota la solemnitat que té este dia els dic que passe el que passe en la pròximes eleccions este Consell serà lleial a la seua paraula. Caldrà recordar-ho una vegada més: sense autonomia financera, no hi ha autonomia política.

Ara bé, quede clar que la viabilitat de la nostra autonomia no es redueix a una mera qüestió econòmica que han de decidir altres. En gran mesura, depèn de nosaltres.

Senyores i senyors, Ens trobem en un punt en que cal tornar a reivindicar els millors valors dels valencians. La Comunitat Valenciana superarà tots els esdeveniments si recuperem el esperit de l’esport, si recuperem la cultura del treball, si cadascú aporta el seu talent al bé comú. Si aprendemos de la voluntat de superación de un oriolano como Bernardino Ruiz -de 90 años- que fue el primer español en subirse al podio del Tour de Francia.

Si aprenem de la figura de Bernat Martínez subcampió d’Europa i d’Espanya de motos tristament mort en accident, de Concha Montaner un eixemple d’atletisme, de la Federació de esports adaptats de la Comunitat Valenciana per atendre amb persistència a la diversitat i del pilotari Julio Palao -Juliet el d’Alginet- arrelat en el joc nostre més tradicional.

L’autonomia valenciana té futur si som capaços de superar les nostres seculars disputes internes. Cal donar un pas endavant, els ciutadans de la Comunitat Valenciana han de saber que units ho podem aconseguir tot; dividits no serem res. I d’açò, del treball en equip, sap el centenari equip de futbol de Burjassot i Anna Montañana la primera valenciana a jugar en la lliga professional d’Estats Units de bàsquet.

Tots dos reconeguts este matí per la seua inequívoca baralla per persistir contra el pas del temps o per obrir els camins més difícils.

És necessari que de Vinaròs a Pilar de la Horadada, des de les planes de Utiel-Requena fins a l’Horta de València, del Racó d’Ademús al Cap de la Nau s’escolte una veu clara que, per damunt de partidismes i localismes, cante una partitura de exigència, coresponsabilitat i cohesió.

L’autonomia valenciana és viable si ens sentim orgullosos de la nostra cultura i de la nostra llengua. Si seguim el exemple de persones com Jesús Martínez Gerricabeitia un home cult i decent que va donar la seua col·lecció d’art i la seua biblioteca de més de 23.000 volums a la Universitat de València o del guardonat José María Morera que representa la memòria viva del teatre espanyol de les dècades dels anys 60, 70 i 80. No hi haurà renaixement sense cultura.

Com deia Rafael Chirbes, l’escriptor que va retratar la corrupció com un metge forense: «Cultura és allò que alça del sòl la mirada de l’home i el porta a descobrir l’horitzó, cultura és avui el que fa que l’animal es pose a caminar a dos potes encara que a voltes eixa posició li provoque dolors d’esquena»

Senyores i senyors, de la situació en que ens trobem tots no som responsables. Però de buscar la eixida a esta situació sí que ho som tots i totes. Els valencians hem de tornar a creure en les nostres institucions. Confiar amb elles. Pensar que són font de solucions i no de problemes. I això passa, necessàriament, perquè les Institucions donen resposta als problemes dels valencians.

Per a eixa nova fita, anem a necessitar no sols un finançament solidari i equitatiu. Anem a necessitar de tot el capital humà del que disposem. La situació que patim no la pot resoldre només un Govern. Superar l’embós econòmic i social necessita l’esforç, el treball i la complicitat de tota la societat valenciana.

Alguns dels reconeguts avui han estat a la presó per defensar les seues idees o han viscut el menyspreu i l’oblit, uns altres s’esforcen dia a dia per qualificar el seu treball i millorar el nostre món. Representen la millor cara d’esta terra i ens donen forces per a seguir endavant Gràcies en nom de tots els valencians i valencianes.

Senyores i senyors, El 9 d’Octubre de 1238 Jaume I va entrar a la ciutat de València. D’això es compleixen hui 777 anys i huit segles després el seu legat encara perdura en les institucions autonòmiques.

Això per si mateixa parla de la profunditat de les nostres arrels.

Acabe esta meua primera intervenció en un dia tan solemne com el 9 d’Octubre recordant els poemes i les cançons que han acompanyat als valencians durant més de 50 anys, venim d’un silenci antic i molt llarg Com deia Raimon, que avui ha rebut la Alta Distinció de la Generalitat «cante les esperances i plore la poca fe».

Hui tenim motius per a creure amb la esperança d’un futur digen per al nostre poble i superar la poca fe d’aquells que per comoditat o cansament han perdut la il·lusió per la Comunitat Valenciana.

Nosaltres, com aquells que eixiren als carrers en 1977, volem l’Estatut, però el volem amb tots els seus continguts vigents i respectats. Mirant endavant no està de més recordar els versos que Maximilià Thous va escriure per al que ara és Himne: «Valencians, en peu alcem-se, que nostra veu la llum salude d’un sol novell».

Moltes gràcies.