Els afectats per la fallida de Caixa Alcoi continuen recuperant els seus diners 30 anys després
Famílies que van veure esfumats els seus estalvis, pares que van perdre els diners que guardaven perquè els seus fills estudiaren, gent a la qual li van embargar sous i havers… Aquest mes de juliol es compleixen 30 anys de la fallida de la Caixa de Crèdit d’Alcoi, més coneguda com La Caixeta. Un succés que va afectar a prop de 3.000 persones de la ciutat i de les localitats de la comarca.
Des d’aquell moment el col·lectiu d’afectats ha estat lluitant per a poder recuperar els diners. I en aquests 30 anys han aconseguit cobrar prop del 80% del que es va perdre en aquesta fallida fraudulenta, tal com va determinar la justícia. “No hem parat encara. Continuem vius i estem recollint diners. En breu li demanarem al jutge en breu fer una assemblea i el repartiment d’un 6 o 7% dels diners recuperats més”, ha explicat Enrique Rodes, president del col·lectiu d’afectats per la fallida, en declaracions a Cope Alcoi.
Explica Rodes que no és comú que les víctimes recuperen un percentatge tan elevat en casos de suspensió de pagaments. Va haver-hi gent que no va reclamar en el seu moment, però des de l’associació -explica Rodes- tractaran d’incloure’ls en aquest últim repartiment. “Estem fent-ho el més transparent possible“.
La fallida fraudulenta
A penes dos anys després –en 1989– que es constituïra la Caixa de Crèdit d’Alcoi, el Banc d’Espanya va obrir un expedient sancionador al director de l’entitat, Jesús Llopis, que l’inhabilitava del seu càrrec durant cinc anys. No obstant això, després de presentar recursos es va mantindre en el seu lloc.
Va ser el 23 de juliol de 1993, després de sis anys d’activitat, quan el Consell Rector va sol·licitar la suspensió de pagaments per ser l’actiu de l’entitat inferior al passiu en més de 745.000 euros. En 1995 es va declarar la fallida que, tres anys després, va ser qualificada per la justícia de fraudulenta.
La fallida va ser atribuïda, pel fiscal, a l’actuació del director general, la subdirectora, els dos membres del consell rector i el director de l’oficina. Els afectats van perdre, en total, prop de 3,7 milions d’euros. “Pràcticament la totalitat eren famílies treballadores, de totes les comarques. Oferien més avantatges que altres entitats bancàries i la gent acceptava. Va ser un drama social”, conta Rodes.
I és que entre 1991 i 1993, concretament, es van autoritzar el fill del director general crèdits pels quals devia a la caixa més de 138.000 euros. També es van aprovar préstecs a altres particulars -familiars dels acusats, entre ells- i a una empresa. Aquests tampoc es van amortitzar i van provocar diversos deutes d’entre 9.015 i 200.137 euros. Finalment, van ser condemnats el director i la subdirectora.
Recorda Rodes que, després de la fallida, els afectats van contactar amb un advocat. “Vam tindre molta sort amb Don Moisés Vicens, alcoià que exercia a Alcoi. Ens va dir que no cobraria res fins que nosaltres recuperàrem diners”.