Açò ja no ho para ningú
Article d’opinió de Pablo León Vidal, membre de la Comissió d´Arxiu i Patrimoni Fester de Cocentaina
Com cada any abril ens convoca a socarrats i alcoians per viure un dies intensos, entranyables i plens de sentiments. Les festes en honor a la Mare de Déu del Miracle i a Sant Jordi tenen una proximitat al calendari que fan quasi impossible que l´una no afecta a l´altra.
Com cada any, he pujat a la veïna Alcoi per gaudir de les seues festes de Moros i Cristians. M´agrada començar a empapar-me de música festera, veure com gaudeixen els festers, festeres, músics i públic. M´agrada el seguici dels Capitans i Alferes, plens de colorit i imaginació. Alcoi en Festes ressona de debò. Però a aquest cúmul de sensacions, des de fa dos anys, cal sumar-ne una de nova, i és l´aparició de les esquadres femenines a la Diana i a l´Entrada, fet que, segons el meu paréixer, culmina les aspiracions d´un membre de filà quan decideix apuntar-se i prendre´n part de la festa.
L´any passat varen ser els Marrakesch els qui, per primera vegada en la història de la festa alcoiana, arrancaren la Diana amb una esquadra íntegrament formada per dones. Poc després ho feien les dones dels Realistes en altre tram del mateix acte. Enguany, a l´Entrada Cristiana ho han fet els Vascos i a l´Entrada Mora, novament els Marrakesch. Sense saber-ho, o tal vegada sí, aquestes filaes han encetat un procés que no es pot aturar: les esquadres femenines a Alcoi.
Observant les festeres d´aquestes filaes, des de la meua experiència com a Cap de Filà als Muladís de Cocentaina, no puc sentir altre sentiment que el d´emoció. Veig en les seues llàgrimes i alegria les mateixes llàgrimes que fa més de vint anys eixien dels ulls de les primeres dones en fer una esquadra a Cocentaina, especialment les dones de la meua filà. Veig en els seus rostres el compromís per fer-ho bé, per deixar ben clar davant tot Alcoi que elles són tan festeres com ells. Observe al seu voltant i veig pares i mares emocionats, veient com davant els seus ulls les xiquetes, a qui un dia van vestir per primera volta de festeres quan eren bolquers, ara desfilen amb determinació marcant el pas amb el peu esquerre pels adoquins alcoians. Veig una ovació sensiblement més forta per part del públic quan elles desfilen, tot i que escolte encara comentaris despectius que el lector es podrà imaginar. Alce la mirada als balcons i el públic les ovaciona de forma majoritària, tot i que en algun d´ells hi ha gent amb els braços amagats. Els canvis costen d´assumir per a alguns. No tot és un cami de roses. Mire les esquadres d´homens i en moltes hi ha fins a tres festers darrere d´ells ajudant-los a mantenir-la recta, mentre que l´esquadra de les dones desfila com si tinguéren un eix de fusta transversal a l´esquena. Les veig desfilar i pense en els assajos que han fet prèviament per a que tot isca bé. I clar que ha eixit bé!
Si. Totes aquestes emocions les vaig viure com a Cap de Filà quan vàrem culminar un procés iniciat per les Juntes que em van precedir i que va finalitzar amb la integració total de la dona als Muladís en 2008, seguint així el camí que moltes altres filaes del meu poble iniciàren anys abans. Per això, quan algú trepitja el camí que ja ha fet un mateix, es valora molt més el seu esforç.
Segurament en anys veniders més filaes d´Alcoi seguiran el camí dels Marrakesch, Realistes i Vascos. Hi haurà gent que s´hi acostumarà de seguida i altra que no. Però no se li poden posar barreres a la mar. Alcoi té el suficient potencial demogràfic per a que cada dona participe en la Festa com crega: als boatos, als balls, vestint-se sense fer esquadra o formar-ne part d´una i gaudir amb la banda de músics i dolçainers a l´esquena. Vos asssegure que qui viu aquesta última opció, difícilment tornarà a tocar les carabassetes.